Escola de música

“Un fet a “tapatilandia” (Guadalajara, Mèxic) la possibilitat de l’ordre: l’home produeix sempre alguna cosa intel.ligent, les relacions d’oposició que aquest percep amb el medi natural tenen el paper d’efectuar objectes de pensament, crear sistemes” . Treball acadèmic (2009) amb l’ajuda de Lévi-Strauss, C. (1985 [1962]): El pensament Salvatge. Barcelona: Ed. Edicions 62. / La pensée sauvage (1962).

FILE167432

FILE167433

FILE167434

FILE167435

FILE167436

FILE167437

FILE167438

FILE167439

FILE167441

Anuncios

XIV Crònica

Estimats habitants Asiàtics de la costa Atlàntica (amb qualitat mediterrània):
encara que hagués enviat “a pastar fang” a algun/a funcionari/a, tant català/na com mexicà/na (representants de les institucions burro-cràtiques, – una etnografia ajudaria a agilitzar tots els tràmits, evitar alguna emprenyada i pèrdua de temps -); encara que m’he posat al límit de l’esgotament existencial (cosa que no és ni bona ni dolenta); haig de dir que: les persones, determinades persones m’han fet estimar la ciutat més lletja i agressiva que he conegut.

Aprofito per desitjar-vos – apreciats amics del suposat reducte aconfessional Europeu -, unes bones festes Nadalenques, i sobretot el millor per l’any 2011 amb la imatge que us adjunto;
(Autor – Martín Ramírez – Títol: Anunciación. Portada de l’àlbum Abraxas de Carlos Santana, 1970).

Martín Ramirez _ Anunciacion. Portada de l'àbum Abraxas; Carlos Santana

Besos para todos !!!

PD: a les Mares… ai… perdó… !!! als Pares.


Fe d’errates – Dilthey, W. (1954): Teoría de la concepción del mundo. Madrid: Ed. Fondo de Cultura Económica.

XIII Crònica

Escopofília (1)* o molts fotogrames… o millor: un fotoholograma; però… a Guadalajara

Observo:
xarxa elèctrica ruinosa-cutre de la ciutat; un home amb cadira de rodes vella dirigint un aparcament al costat mateix de la via pública (no cobra ni un sou ni un subsidi); línies divisòries dels cotxes esborrades; passos de peatons quasi inexistents; servei de consigna manual per bosses a la biblioteca de la facultat; sanció amb efectiu per cada dia de retard en el retorn dels llibres del préstec bibliotecari de la UdG; ulls molts pintats; baranes amb brutícia invisible; gossos “canixe” sempre bordant dins “los jardincitos de las casas”; menjadors a la via pública; cotxes “pikup” de la “policía Federal” amb homes armats fins les orelles que em repassen; alguns companys que volen ajudar-me; moltes noies amb nens a coll embolicats amb mantes; un company que va consultant facebook mentre una companya fa una presentació (“somos seis en el salon”), riures i comentaris, un ambient distès; cotxes que no s’esperen a que passi el carrer; una botiga al major en el pati de casa meva (“es el hermano de Ofelia, mi casera”) piles de roba escampades, a vegades visites inesperades al vespre; parelles acaronant-se; esgotament en les mirades; ja no sento moltes de les olors que em produïen rebuig; les sandàlies les estic utilitzant el dia 28 de novembre del 2010; pocs lavabos amb sabó per rentar-se les mans; la regle la tinc més regular; el perruquer convidant-me “el sabado noche en un sitio fresa”; “comida chatarra para los pobres”, “violència simbòlica” a ple rendiment a Tapatilandia; gent amb bates blanques pel carrer (…) són metges; cues per anar-se a confessar; “templos” a rebentar els diumenges; quan menys t’ho esperes… pam… “una persona santiguandose”; sensació d’inseguretat/por i que no em paralitza, de tant en tant; cinema de molta qualitat cent per cent mexicà i gratuït en el MAZ – Museo de arte de Zapopan -; coneguts que es fan amics efímers, coneguts que no se si es faran més amics; els ulls i la mirada de…, les mans de…; vides de subsistència; polítics narcotraficats (no em puc imaginar la Camacho, l’Herrera o qualsevol altre “narcotrafiqueando por allí” – per posar un exemple sense cridar al mal temps – és així gent, pensem-hi); enviant 15 emilios a una professora per que em faci cas – no em respon, ha desaparegut del mapa, un misteri, no m’ha enviat ni la meitat de la feina que havia de fer, sóc la única alumna matriculada -; apareixent en una festa “de acción de gracias” a casa d’unes ianquis; es veu que hi ha un grup de catalans que només fan que fer excursions pels voltants – “sobretot que no es perdin les arrels…” -; una nevera buida; dues olleres noves o semi-noves…; uns canalons de Barcelona que l’Eduardo em prepara cada mes (un gran personatge); una botigueta amb roba guai; un jipi argentí amb “abalorios” fantàstics; Huicholes (2)* venent huicholerias, i vestits amb la indumentària adequada; ciutat més col•lapsada “por unos gigantes franceses”; el meu company avorrint-se, posa el cap sobre la taula, de costat, mig adormit mentre un altre company fa una presentació (“somos 4 en el salón”); esperant un emilio que no arriba o no arribarà mai; esperant el paquet de la Montse; cases-barraques, cases-castells; més gossos; motos amb un ninet i un o dos adults sense casc; pepinos… perdó cogombres brillants (que els hi tiren ?); fent treballs i més treballs no programats; adolescents que posen la compra en bosses (no cobren un sou) i que han estat escollits entre els millors de la classe per poder fer aquesta “feina” en el Wal-Mart; un emilio amb textos d’etnomusicologia que no se m’envia, també el programa d’una assignatura; una professora que en un altre moment potser ens haguéssim fet amigues; em prenc vitamines; “ya has ido a… ya has comido … ya has visto… “; “zona rosa para mujeres” en el metro; Ajijic, poble a la ribera de llac Chapala amb 80.000 ianquis residents – l’Obama, cames ajudeu-me, a fer campanya electoral -; la riera pudenta que miro cada dia; copisteria-copisteres a vegades eficaces, a vegades gens, “ahorita ahorita ahorita ahorita ahorita ahorita…” a vegades sí es “ahora”; cap conegut espanyol-català… millor…, exceptuant el catedràtic i la doctora; una cadira que em deixa l’espatlle adolorida; inauguració a la OPA – “Oficina para Proyectos Artísticos”-, per la ubicació es el meu lloc preferit, és una “atalaya” al centre de la ciutat, gent normal, algun personajillo i fent coneguts, la cervesa boníssima; inauguració al MAZ; “ya, el miércoles a las 10 puro bikinitito”; molts cartells per la universitat amb insígnies comunistes; cafè a la Sussi amb contaminació i bona conversa; hi ha gent que va amb mascaretes pel carrer; preparant el retorn; compartint el final; una nineta em demana caritat amb un gotet; sense fer el document per poder entrar en el màster, per si…; “me gusta porque tienes conceptología y dialogía”; “apenas he tenido chanse para abrir el correo”; als nassos, penjada amb celo, una base nitrogenada – citocina, guanina, adenina i timina… sucre i fosfat -; una capa fina grisa de “smog” – super-contaminació – cada dia dipositada a sobre la taula de la cuina; pensant que haig de retallar despeses… no ho faig; crisi… quina crisi ?… europea, dels països colonialistes, mundial, dels rics, pels pobres, dominació simbòlica… dominats espantats… crisi… si-us-plau que algú inventi una altra paraula per determinar el fenomen !… obrim el camp semàntic… “biopoder”… bioquè… biocrisi…; estic en el cafè de “les olors”, miro la tele per que fan el Barça-Madrid… el Piqué és igualet al cantant dels Manel; teclat blanc super-brut; dibuixos/mapes… “mapeando 1000 Guadalajara(s)”; vull olorar la neu quan cau entre els arbres del bosc!; vull dormir al bosc!; sirenes d’ambulàncies o policies sempre a la llunyania; “camiones” 633 631 275 a 275 b 275 30 a “colonia moderna” 50 a 50 b… condensació; cigarros a 3 pesos, 0’15 cèntims d’€; universitat de Belles Arts en el mateix espai que la llicenciatura d’Arts Escèniques… m’encanta!; gent que desapareix, gent que conec; peus bruts “en el camión”; “¿me regala su hora?”; “el chiste es que tienes que hacer una cola para poder acceder a… “; “ecologia urbana: la verdad es que es sencillo, no tiene demasiado chiste”; cap de setmana a “huicholandia”: “peyotes esperando su turno”, un espai Tot ordenat; una platja del Pacífic… en el Puerto de St. Blas … dels Manà; m’he fet més vella i més bella…; un huitzitzilin que veig cada dia (colibrí amb llengua nahuatl o llengua mexicana…); uns escarbats immensos i voladors que fa dies que no apareixen, unes formiguetes que tampoc; unes amigues europees amb més poder adquisitiu que jo; la beca de l’AGAUR que encara no s’ha resolt, el dia 15 de desembre farà 6 mesos, tal dia prescriu; el portàtil amb internet… quina gran invenció!; saturació en el facebook… aviat tornaré; “… ueiiii que pasooooo que no llamaron ??!! (…) aaaahhh no seeeee… otro día”; burro-cracia i més burro-cracia; fotos i més fotos; sense feina quan torni; em presento a l’Eudald Carbonell… parlo català a Guadalajara, quan de temps! (…) amb bona companyia; un calendari on els diumenges estan els primers de la setmana… l’he tirat després de tres mesos, em confonia; tres mesos i mig sense aigua potable per l’aixeta i bevent aigua embotellada des de fa mesos; llum d’estiu per despertar-me cada dia; fred d’hivern ?!, però si és la fresqueta del carreronet del Plana a l’estiu !; “belenes, muñecos del <> inflables, trineos, nieve en polvo sintética indiscriminadamnete por todos sitios en los centros comerciales, <>, murales de luces de mil colores en las fachadas y arboles navideños a 30 grados sobre cero”; “el criollo confundido: hace 200 años que saquea México, éste es el problema de acá”, merci Alejandra (3)*; “¿medicina amiga?, ¿se le ofrece medicina?…” mentre anava per un carrer semi-cèntric; molts grups i molts grups d’homes netejant els vidres dels cotxes, molts homes netejant cotxes… sempre a mà… sempre calderilla sempre a punt… al final cara de pòquer a punt… buffffff… exhaurida; mirades reiteratives capa mi, claxonades de cotxes i xiulets; frijoles, llenties, ous, llet i formatge; “tortas tostadas” i cereals; fruita, bròquil i carbassó; cartes que triguen mes i mig a arribar; skype(s) al instant; tinc ganes de veure en Pau; no tot són modismes amb petitet… com “cortadito”, a vegades també s’afegeixen els modismes “-azo” o “-ona”, “semaforazo”, “es una señorona ya madurona”, “el bicentenario…. con la Historia Oral se sabe que todo es una mentirona”; UN DRAMA: “PASAR AL OTRO LADO”, 3.326 km de mur entre Mèxic i els Estat Units, millor dir una TRAGÈDIA; i… bla; bla; bla…; i …

una cançó: Don’t hurt yourself de la segona època de Marillion escoltada en “el camión”… de cop em vaig adonar… però… per comprensió i harmonia entre els set xakres: hi ha un lloc, un espai mapejat, una música dansada, una regió… un ambient, unes relacions socials, uns colors i uns gràfics, una llengua, uns habitacles, una política i una economia, unes creences i sobretot unes lleis “acomodadas” en un context… . El càntic és la part del tot del mite…; a veure… l’existencialisme de Lévi-Strauss…, alguna analogia amb la “xuringa” del poble aborigen australià…, alguna cosa es va posar en ordre i calia retenir-la… serà qüestió de posar-se a fer feina. (Ara que hi penso… la síntesi evolutiva de l’espècie humana és la capacitat simbòlica, és la que la caracteritza).

(Vegeu: el pare de l’antropologia cultural nord-americana: Franz Boas – Teoría de las Concepciones del mundo. Madrid: Ed. Alianza; Lévi-Srauss, C. (1985): “Història i dialèctica”, a El Pensament Salvatge. Barcelona: Ed. Edicions 62. [Traducció de Miquel Martí i Pol ; edició i pròleg a cura de Josep R. Llobera]; i… ).


(1)* Escopofília: segons l’enciclopèdia catalana: desig fort o habitud de contemplar actes sexuals o, simplement, persones nues. Però molts sabeu que a La Reina es fan sessions d’escopofília que no són el que explicita l’enciclopèdia catalana. Així que com usurària no molt usual de les sessions, però coneixedora del que s’hi exhibeix en format audiovisual, faig honors a l’escopofília de La Reina, per que sempre he cregut que significava més aviat els límits visuals, o més ben dit, els límits mentals i emocionals que un pot percebre en un període de temps curt d’un fet repulsiu, o fet extraordinàriament bell; per que sí, em quedo amb aquesta idea, encara que ara que hi penso… entre el rebuig i el plaer, entre un i altre, en els límits existeix una fina frontera plena de matisos on un s’hi pot recrear segons els desitjos… i el cinema n’és un bon paradigma.
– paradigma: segons l’enciclopèdia catalana: en la teoria platònica, model perfecte i immutable pertanyent al món de les idees, a imatge del qual són fets els objectes del món sensible.

Un exemple d’aquest paradigma són les projeccions mentals/imatges possibles entre les relacions socials… vull dir, el que un llegeix, el que un escolta, el que un veu, el … .
Els límits són frontissa per a la recerca.


(2)* Huicholes: el poble indígena que intenta mantindre la cultura a la zona de Mèxic que estic jo, Jalisco-Nayarit… (territori a grosso modo)

Per cert, no hi han etnografies (un gruix) amb profunditat històrica sobre tot el transcurs dels 200 anys d’independència mexicana com a Nació-Estat… tota… (segons el Catedràtic); no vull dir de Chiapes… huicholes… mayas … etc etc… .

(3)* Els Criollos són els descendents dels Colonitzadors de la “Nueva España” que encara tenen totes les “aciendas” i el poder econòmic i polític; a grosso modo volen estar “nets de sang”, és a dir que no es volen procrear amb les persones dels pobles indígenes… racisme del de debò.
L’Alejandra és criolla, per molt que li “pesi”, m’ho explica, per que és així, per que així m’ho ha comunicat; merci un altre cop.

Per acabar; en l’anterior crònica hi afegeixo:
a) L’ajut inesgotable de la Marta amb les seves aportacions contundents sobre les contingències de la vida en general, i per buscar-me informació sobre les teories feministes/queer; també moltes gracies.
b) Sobre la “modernització accelerada” veure millor: Daniel Halévy : Essai sur l’accélération de l’Histoire, publicat després de la Segona Guerra Mundial, al 1948. (Un altre cop, merci Alice)

Sempre penso que es l’última crònica… .
Per qui em va donar la idea, per qui no m’ho va demanar (pràcticament tothom) i han estat a l’altre costat incondicionalment donant suport, pels qui encara no han llegit res i pels qui potser algun dia sí ho faran, merci.

Besos
Licenciada Maricelys

XII Crònica

Hola a tothom,
he tingut molts dubtes alhora de decidir si us havia d’enviar aquest correu. Però finalment ho he cregut necessari, ara bé, si comenceu l’heu de llegir fins al final. M’ha costat molt escriure’l per que no es mal interpreti. És llarg.

La cosa va d’exàmens i probes i dies varis en el CUCSH – Centro Universitario de Ciencias Sociales y Humanidades –

Osti …
Avui fent l’examen de Debates en bioética y enginyeria genética… , j aj aj aja ja !!!!
A mig examen la profe diu…: “¿lleváis vuestras tareas del curso, la libreta?, me la tendríais que prestar para ver si habéis hecho vuestros trabajos del curso”.
Osti a mig examen… ni idea que ens demanaria la llibreta d’apunts… ni jo ni ningú dels meus companys… però a ells sembla que no els hi estranyi massa – mentre, ells van fent el seu examen en llapis !!! -. Us imagineu a qualsevol professor, universitari o no, demanant-vos els vostres apunts, les vostres anotacions … personals… ?!; ja j aj aj aja ja ja….. i els meus són críptics … ja ho sabeu molts de vosaltres !!!; “sí, sí aquí tiene…”, mentre li donava anava pensant i dient-li a la vegada: “… pero son apuntes míos, vaya que están medio en catalán y en sucio… y no se si va entender…”; “a no no pasa nada… es para ver si habéis hecho vuestros trabajos”. En realitat jo anava rumiant… : “però si estan plens d’anotacions referents a la profe i a algun company sobre les creences catòliques/morals i en relació a aspectes propis de la bioètica… i que a més, es poden mal interpretar ràpidament… “; els comentaris que sorgeixen en els debats són per mi in-creïbles, interessants, engrescadors i captivadors, però alhora extraordinàriament innocents.
Els meus pensaments sobre les diferents formacions de l’Estat-Nació reflectits … !!!!… , la religió catòlica i l’església … aquí a Guadalajara !!!!; no se m’escapessin per que ja sé que d’aquí uns mesos ho recordaré diferent … com si anés fent treball de camp !!!!.

Intento concentrar-me un altre cop… que miri el que vulgui… espero que no entengui res; a mig examen quasi em poso a riure… és que és com si anés a la ESO…, vull dir a l’EGB … ja ja j aja ja ja ja ja !!!!!.

Acabo l’examen. M’entrega la llibreta… i em diu: “aquí tienes… todo bien… ”

Buffffff….. i així vaig fent… una darrera de l’altre, adaptació a situacions inversemblants, intentant no recordar les meves referències … totes… algunes… .
Així mateix, com és possible examinar-se de bioètica… ?, però…, sí sí es creen les possibilitats.

Una setmana més tard faig la presentació del meu treball – de temàtica lliure -: “Funció simbòlica del parentiu entre la natura… “; com va sent habitual estem tots els alumnes i professors mínim 30 minuts per engegar la tecnologia, cap suport d’especialista o encarregat d’aquest tema. Finalment no he pogut fer la presentació amb “el cañon” – el projector-.
La profe és biòloga i li he hagut d’explicar “coses” sobre temes obvis en antropologia… però fins aquí res de nou… . En acabat em diu… “me podrías passar tu trabajo y presentación de PawerPoint ?, es para que los trabajos los tengais todos, yo los pasaré al resto”; no vull pensar malament, per que crec que la noia no és del tipus de persona malintencionada, és extremadament no-perversa … (sí sí ja sé el que penseu alguns de vosaltres… us ho podeu estalviar en aquest cas), els treballs posats en circulació, m’ha semblat extraordinari… ! no em sembla malament, però… en la meva experiència no es faria mai, aquí és una altra manera d’entendre la Universitat… ; weno… està clar que la senyoreta tampoc a fet cap classe magistral, ni tampoc ha donat bibliografia. Tot un altre món d’opinologia, la rigorositat de la “ciència social i cultural” – si li voleu dir així… deixo obert el debat – queda sempre en un segon terme.
(Merci René per ser la nota discordant, ha estat un plaer)
Ara que hi penso, el centre es diu CUCienciasSH ?!.

(Vegeu “la modernització accelerada”, un fenomen recent de la història universal i de moltes parts, no totes, d’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina:
– Eduardo Devés V., (2004). El pensamiento latinoamericano en el siglo XX: entre la modernización y la identidad. Centro de Investigaciones Diego Barros Arana. Buenos Aires: Ed. Biblos.
– Mansilla H.C.F.
2007 “Socialismo y nacionalismo como agentes de modernización acelerada”, a RIPS. Revista de Investigaciones Políticas y Sociológicas. Año/vol. 6, Nº 001, pp. 21- 24. Universidad de Santiago de Compostela. España.)

Es a dir, i a grosso modo, el fet és que van copiar el model de l’escola dels Annals de principis del S.XX – obrir la història a les altres ciències humanes i socials -, però saltant-se el Positivisme del S. XIX.
(Merci Alice per les platicas)

La mateixa setmana
Examen de “Salud y Cuerpo”.
El profe no arriba, han passat ja 30 minuts … som 5 persones; tres estan en silenci absolut, jo i la Sarah de Suïssa xerrant com si estiguéssim fent una birra… de cop jo pregunto en general… “alguien sabe donde está el profesor… porque hoy hay examen !?” un noi aleshores diu… “a mi me ha llamado hace un rato diciendo que llegaría tarde porque está haciendo las fotocopias del examen”;… inversemblant… aquí no sé el per que, encara, però hi ha molta gent que no diu les coses…. a vegades penso que estan adormits, en una letargia constant… crec que viuen en una inòpia. La Sarah i jo ja ens hi em acostumat…. ni ho comentem, seguim xerrant.
Arriba al cap de 40 minuts.

Aquest profe és metge i ha sentit “campanes” sobre l’antropologia… ; en aquesta assignatura sí que he hagut “d’oblidar” referents per poder connectar-m’hi… havia de fer un examen !!.
Eps !!!!!!!!!!! que aquí, en aquesta Universitat d’antropologia, com et despistis una mica des-aprens, posicionant-te en un nivell perillós i mediocre !!!!!!!!!!.
Per que us en feu una idea: un dia, una alumna diu: “profe !… el otro día vi un documental que explicaba que había una etnia… un pueblo… un lugar… no se… donde se ve que cortan el clítoris a las mujeres… por allí África… para que no tengan placer… “, i el profe diu: “Sí sí por allí … no se… en los pueblos islámicos de África, en esa zona pasan estas barbaridades, se practica el control del cuerpo de la mujer …”
Però què estar passant aquí…. ?! Bufffffffffffff. Em vaig callar per respecte.
(Va pels antropòlegs… i per tots, és clar) Un altre dia un noi demana: “profe ! ¿y qué pueblos hay que se hayan organizado a través de los flujos de la menstruación?”, i el profe diu: “pues no sé… déjamelo que te lo mire, i la semana próxima te digo algo”.
Buffffffffffffff. Per exemple: els Baruya !!!!!!!!!!!!!!!!!!! i el semen !!!!!!!!!!!!!; per no dir la societat occidental… aaaahhh…. . Em vaig callar per respecte.
Collons… que aquesta gent està acabant la carrera !!!!; que d’aquí a poc seran llicenciats !!!!; que a més, poden demanar un intercanvi internacional amb la UB, per posar un exemple… . I el profe… significa que és un especialista en el país ?!.

Amb tot això he pogut comptar amb l’apreciada ajuda de les meves estimades col•legues antropòlogues, l’Alba i la Laura, que sense la seva assistència – enviant-me fons bibliogràfiques fiables via emiliu o simplement recolzant-me amb els seves consideracions -, no hagués pogut fer dos dels treballs amb una certa confiança de realització- el de gènere/queer i el de l’art/violència simbòlica/dif. social -, sense pensar que estava perden el temps. Merci a les dues per donar-me seguretat.
Per cert, l’últim treball de la carrera és el d’art… es tanca un període.

Perdoneu, però algú ho havia de dir….. . Quin desastre !!!!!!; per mi és clar, no sé quina opinió en teniu vosaltres.

Eps…… i que quedi clar que és una realitat acadèmica d’aquí, d’aquesta Universitat de Guadalajara i no pas d’altres Universitats del país com per exemple la UNAM o l’ENAH del DF. Mèxic és molt molt divers.
Eps…… i que quedi clar que tenen moltes intencionalitats intel•ligents … però sense disseny ni projecte bo, cap full de ruta que tingui a veure amb un Llibre Blanc a nivell estatal, és a dir una referència per tot el professorat i/o departament, per a totes les Universitats; cap recolzament democràtic, pactat i consensuat en una taula de negociació… (algú li deu interessar que sigui així… )
Eps…… i que quedi clar que em sap greu explicar-ho, per que no es pot parlar així de persones que te les comences a apreciar.
I el més sorprenent és que hi ha gent que acaba sabent coses interessants !. Potser és la capacitat d’autoaprenentatge, d’autoespavilamenta que ha creat una escola brillant en aquests països de la “modernització accelerada” ?.
Eps…. i que quedi clar que amb tot això aprens el que mai hauria après en un altre lloc. Crec que… bàsicament entrem en una era on les confessions i formes religioses cada cop tindran més pes en les identitats nacionals i en la relació entre aquestes – per rebuig o filiació, “des-encantat i encantat”… … … -, i això, tots ho sabem, té a veure amb el poder… de tot tipus… amb la “violència simbòlica”; jo crec també que amb el biopoder i per extensió amb la bioètica… (sí sí, ja veig la cara dels escèptics… weno weno… ).

El fet és que la meva observació és molt més complexa, sí sí:
Avui he fet la meva exposició a “Técnicas en investigación…”.
(Merci César, Marta, Rosario, Carlos i Miguel per ser així de tapatíos; avui, tot el trimestre, meu proporcionat eines mentals i emocionals per ser millor persona).
Si algú de vosaltres us havia passat pel cap, mentre llegíeu la crònica, de que Mèxic està en una escala inferior de maduresa intel•lectual i política-econòmica, així tal qual, sense pensar massa, es a dir, alguna cosa així “com si” estigués igual que l’Espanya de fa 40 anys… us ho heu de treure del cap, tanmateix seria un error en el vostre (en el meu) pensament Evolucionista mediatitzat actualment per conceptes encunyats per gurus, i que a més, aquests la majoria de vegades, se’ls re-interpreta maliciosament per que seguim pensant amb una alteritat simplista, uniformada i que sobretot sigui una realitat pitjor que la nostre; conceptes tals com: “països en vies de desenvolupament” o “segon i/o tercer… món”, són aquests camps semàntics que monopolitzen la ment impedint reflexionar, mentre, un no s’atreveix a pensar per si mateix, despisten al personal i l’aborreguen per continuar instaurats en la nostra comoditat Euro-centrista que segueix colonitzant intel•lectualment, econòmicament i políticament amb maneres entre cíniques, correctes i fins i tot simpàtiques … menys en la confessió religiosa. Tots, alguns dels meus companys saben tot aquest fenomen, conviuen quotidianament entre la precarietat econòmica i sobretot la política… intueixen… saben que mai aconseguiran tenir el nivell acadèmic desitjat, encara que siguin brillants en les seves reflexions – alguns és clar, com a tot arreu -.

Aleshores, qui sóc jo per escriure aquesta crònica que fa “tuf” a despropòsit.

L’Evolucionisme és: “una construcción mental enmarcada en la segunda mitad del S. XIX para explicar las realidades que se filtraban a través de las percepciones, las ideas y los ideales, todos ellos determinantes de la visión que tenemos del nuestro mundo y nuestras acciones, los “estados de la mente” a través de las ideologías o de los movimientos intelectuales que se ajustan en la visión de una sociedad.” (PowerPoint de “Técnicas… “)
L’obvietat ens fa mal a tots; es pot aplicar a l’actualitat.

Si heu arribat fins aquí, merci per escoltar … llegir una redacció aparentment contradictòria.

Visca Visca Joe Satriani !!!!!; què bo que és el paio !!!!!
Ei…. aneu a veure “BIUTIFUL”… el Bardem i el Fernández en plena potència en una Barcelona que cal recordar-la sovint, tenir-la en compte i saber que la comparteixes; el director és mexicà, és el de “Amores Perros” l’Alejandro González Iñárritu.

Fins aviat
Marichellys

X Crònica

olaHigaCondensació
. Persones anomenades en el relat– Carlos Villarruel – el professor -, Cesar, Abel, Miguel i servidora –alumnes-; Felipe, Pedro, dues nenes de quatre anys i una noia alletant… i totes les persones/subjectes.

Recuerdo que no recordaba nunca el nombre del lugar; recuerdo que llevábamos toda la mañana subiendo y bajando del auto bajo un sol asfixiante… me obligo a comprarme un gorro de paja siguiendo a mis compañeros; recuerdo que Villarruel nos presentaba todo el rato a geeeente… (a qui et recorda Maria?); recuerdo que finalmente nos acercamos a una casa a visitar a Pedro, es el Compadre de Villarruel, éste Apadrinó la imagen que venera la familia; recuerdo que Felipe, el “Dueño” de la imagen lo saluda y lo acoge entre sus manos con entusiasmo. Recuerdo y recuerdo a todos que es un obsequio para Villarruel la invitación a formar parte de esta familia, de esta religiosidad popular, los Enrosos. Recuerdo que nos presenta a sus alumnos a todas las personas de su trabajo de campo de doctorado.

Los Enrosos son un ritual, una veneración que se caracterizan por un elemento: el adorno de imágenes. Un mes de festejos, comparsas y altares decorados conmemorando a vírgenes y santos, – también cristos y “cruces” -; todos mueeeeertos que han pasado a formar parte del otro mundo, un mundo ordenado según las normas y leyes de los vivos, porque hay que entender la vida, es decir la muerte; construir para comprender, imaginar para vivir, mitos para ordenar un solo mundo.
“Este mundo” y el “otro mundo” concebidos como dos espacios topográficos que el ritual une como espacio liminal, mujeres y hombres que murieron de forma ordinaria pero que ahora se han convertido en dios@s inmortales. (1)* (Leach 1978)

Entramos; entro en un espacio y me enseñan un altar de muertos dedicado a la madrecita del Felipe, mueeeeerta no mas tres meses atrás: piso de tierra, sin luz, paredes de adobe y piedra, altar de tres niveles lleno de lonches, tacos ahogados, velas y objetos dedicados, todo depositado simétricamente a un eje central, en el nivel mas elevado una fotografía de la madreciiiita en el primer nivel una de Juan Pablo II, papelitos de “papel de seda” de color blanco recortados a modo de decoración, sal y cenizas en forma de cruz en el piso. No hemos venido a observar altares de antepasados, sino que Enrosos. Pasamos a otro espacio libre de techo… madres-chicas cortando hortalizas, una amamantando, una decena de niños jugueteando entre las mesas de plástico de playa…, al fondo, en un “segundo plano”, gallinas en un corral … saludos cordiales… pasamos a la cocina a mano derecha subiendo un peldaño: el espacio también está en la penumbra, un piso de arena, un techo inclinado de uralita, una mesa llena de objetos no específicos para cocinar, una estantería de los años 60 – en relación a los hogares españoles -, unas paredes también de piedra y adobe llenas de cacharros viejos colgando, una estufa… o cocina, trasteria de plástico de todo y de nada para todo y para nada por todos sitios y una imagen con un altar… . Felipe nos presenta la imagen-virgen-santo, nos comunica que “faltan decoraciones”, una urna con un vidrio nos deja entrever un “muñeco” vestidito con objetos y trapos… “lueguito cuando vuelvan en la comida os lo enseño ya toda decorado y liisto”. Pregunto si puedo, si podemos hacer fotos, me dicen que sí. Platicamos sobre la imagen y la comida.
Salimos al exterior… “vengan vamos a ayudaaaaaar”… “sí sí vamos todos, Marichelis le ayudará a cortar coooool”… los niños jugueteando… risas y cometarios … los visitantes llevamos el hilo de la conversación – yo soy novedosa, creo y observo que esto cambia el comportamiento de la familia (nota important d’observació de camp), también Pedro y una madrecita-avuela platican con alegría mientras preparamos la comida del festejo, el Picadillo… (encara no sé que és, porto ja 24 hores menjant viandes in/menjables… no és moment de delicadeses, el que vingui així ho acceptaré). En el piso de tierra un cubo con chile macerándose, en el piso de tierra una olla hirviendo en un fuego con la res cociéndose, en el piso de tierra un niño-bebé solitario. Las chicas-madres no hablan solo trabajan y escuchan … la madrecita-avuela va limpiando con un trapo sucio… las hortalizas cortándose a pedacitos se echan en unos cubos de plástico… “quieeren refresco, agua…” dice Felipe. Me fijo en la decena de niños… me atraen… me acerco a unos… pregunto si me regalan una foto… no saben… hago una… les enseño… me encanta una niña con un muñeco-hijito… les divierten mis fotos… el juego… mi comportamiento… estoy con ellos… disfruto.
Marchamos, “hasta lueguito…!”.
Volvemos al rato (vol dir després de cinc hores). “aaaa… ya están aquíiiiii creía que ya no vendríiiiian…” dice Felipe… . Pasamos la primera estancia con el altar-madrecita de Felipe y nos dirigimos al espacio sin techo: mesa toda larguirucha con padrecitos, madrecitas, mujeres y hombres, chicas y chicos, todos comiendo Picadillo, es un mitote… un barullo… los niños jugueteando entre mesas de plástico. Felipe ¡todo contento! nos hace pasar a la cocina… Villarruel y Cesar se quedan en el patio-comedor de piso de tierra; la imagen-virgen-santo, el altar, está todo decorado con ornamentos religiosos, pre-hispánico – patoles -, y hispánicos, Felipe nos guía para que observemos los “lujos” depositados en forma de adornos; nos invita a sentarnos en la mesa llena de trasteria, y al momento tenemos los platos con Picadillo; Miguel, Abel y servidora empezamos a comer el Picadillo (un caldo vermellós extret, en part, dels chiles adobats; floten cuits els vegetals i la “res”… menjo amb voluntat ); “ahorita les traigo la bebida…”, Felipe nos sirve refresco, al momento vino… mezcal o tequila con refresco, al momento coro con refresco… al momento mis compañeros ya se han tomado toda la bebida… al momento a mi me pica el Picadillo… me miran y… risas… me avisan que me ha tocado el chile… al momento tengo un pan dulce para poder tragar el Picadillo deseado por todos. Felipe nos invita a que veamos las máscaras de las danzas de las romerías en honor a las imágenes, salimos de la casa previo aviso de los comensales, de Villarruel y de Cesar; nos dirigimos a la vecina para que nos las enseñe, nos probamos una… pesan un montón! (ens ensenyen una publicació amb fotografies d’un treball de camp realitzat per un investigador sobre “los Paixtes”, aquests són romeries i la referència a seguir de les que es fan actualment; a mitjans de segle passat encara es practicaven sense elements contemporanis;”Paixtes” vol dir “enmascarado”amb el idioma “naguat”… . És brutal, sorprenent… la vestimenta vegetal i les màscares… em recorden tant tant i tant a la dels Salts de Plens de la Patum de Berga… i els ritmes musicals de les danses…!; (…)“los Paixtes” també tenen elements pre-hispànics i hispànics; en tots dos casos… – hispànics o no i Patumaires o Paixtes, a la inversa i simètrica -, jo em fascino … es deixa entreveure la prodigiosa riquesa de la diversitat dels costums, dels usos i les creences, es condensa tot el sentit i la dignitat de que es capaç la vida humana).
Felipe es encantador… “mañana podrían venirse al levantamiento del altar para niños… hacia las 11”, “aaaa… pues lo hablamos con Villarruel”. Marchamos, nos despedimos de los padrecitos, madrecitas……… , “sí, vénganse mañana (… ). Sí, yo profesor, supuestamente le haría la entrevista pero si fuera con la chica” (diu un home al Villarruel referint-se a mi). “Hasta mañana”.
Volvemos por la mañana. “Aaaa… creíiiiiiia que ya no vendríiiiiiian… paaaasen paaaasen!” nos comenta Felipe. Ayudamos a transformar el altar-madrecita de Felipe por el altar de muertos-familiares-niños ubicado en la primera estancia, está vez simbolizado por angelitos-niños, una lista colgada escrita a mano con nombres y una imagen de un angelito nos lo corrobora. Ayudamos a un chico-padre a enganchar con scoth los papelitos recortados de colorines en forma de decoración; ayudamos a depositar la sal y la ceniza en forma de cruz; ayudamos a acomodar los tacos, el arroz, los dulces, las velas… .
Es día laborable y hay niños/as, es día de ir a la escuela y hay niños/as… hay menos que el día anterior… dos niñas me observan de muy cerca… una es la niña con muñeco-hijito, me están pidiendo fotos… me están pidiendo que juegue con ellas… me están pidiendo ¡que alguien les haga caso! (…) me dedico a ellas… ellas me dedican … necesitan cuidado… necesitan cariño… les otorgo una parte de mi… ; una madre-chica que amamanta me observa… me mira con empatía… me dejo cautivar por su afectividad y desasosiego … las dos, una… no las podría separar… cierro mi mente, mis pesares … yo no puedo… yo quisiera… ahorita no… ¿porqué no…?, capto en su juzgar, por qué yo no… miro una de las niñas con un vestidito, miro las dos niñas… ¿puedo cerrar mi espíritu…? .

Marchamos con el altar levantado y con un gran apretón de manos de Felipe, todos estamos agradecidos de la cooperacha mutua.
Ahorita he entiendo el sistema de lógicas del ritual de los Enrosos. (2)*

Miro hacia atrás… la niña del vestidito me mira… enajenación de mis sentidos… mis dolores… .

Recuerdo que era en Tuxpan.

“El nómade no representa la falta de un hogar ni el desplazamiento compulsivo; es mas bien una figuración del tipo del sujeto que ha renunciado a toda idea, deseo o nostalgia de lo establecido. Esta figuración expresa el deseo de una identidad hecha de transacciones, de desplazamientos sucesivos, de cambios coordinados, sin una unidad esencial y contra ella. (…) La suya es una cohesión engendrada por las repeticiones, los movimientos cíclicos, los desplazamientos rítmicos. En este sentido yo tomaré el nómade como el prototipo del <>; como dice Deleuze, la clave de ser nómade intelectual tiene que ver con cruzar fronteras, con el acto de ir, independiente del destino de su viaje. <>. (Braidotti, 2000: 58)

Salut a tothom !
Marichellis, Maxchell, maricheli(y) … 1 de Novembre del 2010


(1)* Aquesta sortida de camp per observar un ritual concret, els Enrosos – i que descric d’una manera molt i molt divulgativa/narrativa -, coincideix en el temps amb Tots Sants, és a dir amb els altars dedicats a les morts familiars; per tant, en el text que llegiu, hi dibuixo altars commemorant aquests i també a les verges/sants/angelitos – Enrosos – , tanmateix les dues festivitats tenen elements (bi)cosmològics catòlics-cristians i pre-hispànica. Sempre em de tenir en compte el context cultural-històric d’aquestes celebracions.
(2)* Parentiu, política, economia i religió en una ritualització teatralitzada per un sols món, una tipologia ontològica.

VIII Crònica

Souvenir de Guadalajara

M’arribo a la vorera, em dirigeixo a un lloc, un lloc que per costum paren els camiones, ho sé per repetició. Espero, no gaire, hi ha molts caminones de cada numero.
Espero… davant meu paren els cotxes per que hi ha un semàfor, la gent del meu voltant comença a corre cent metres enllà… miro el que pot estar passant, crec distingir allà… lluny, el numero que vull agafar, jo també corro, faig cua, sempre haig de pujar abans que tots els homes, he intentat que no sigui així … he cedit a la costum; pujo, entrego el transvale (uns paperets roses per als estudiants, valen per un tiquet de camiones, 3 pesos… 0,15 cèntims d’€).

“L’autobusero” cobra i recull tiquets, no et mira, condueix en el caos circulatori, esquiva camions, cotxes i persones; menja, fuma, para per comprar beguda, baixa i puja, para per que li netegin el vidres, fa jornades increïblement llargues, parla per telèfon o escolta música a través d’un auricular, seu en una cadira de platja de cintes blaves de plàstic, fa veure que es corda el cinturó, alguna vegada xerra amb algun conegut; el camión s’encalla de cop, baixa mentre treu un oli d’esprai… esperem pacientment… puja… i… sí, s’engega, tornem ha empedre la marxa … ; deixa pujar – prèviament permís – a cantants, venedors, rapsodes, pallassos, poetes de les vicissitud urbanes, músics i homes sense esperança que necessiten almoina per que un fill està… i no té diners per… , tots amb honradesa demanen per menjar… (ara que hi penso, sempre són homes).
El camión s’atura, en un semàfor o per que hi ha retenció, obre les portes, la gent puja i baixa sense consens.
Em toquen a l’espatlle, em donen unes monedes, faig cara d’estranyada… es para pagar el camión… paselo … !!, les agafo i les passo, al cap del moment em passen un tiquet i el passo.
Amablement les persones cedeix els seients a qui més ho necessita.
Jo mentre, m’agafo amb força a una barra, altrament cauria rodolant pel piso… els sotracs, frenades i accelerades et desmunten, tot es mou d’una manera destarotada… vidres i seients no semblant estar collats; miro enfora… una nebulosa no em deixa veure nítidament la panoràmica… per ratllades, brutícia o vellesa dels vidres. A vegades a fora és tot fosc, a dintre també.

Tres dones es maquillen… l’una l’eyeliner, l’altre la màscara de pestanyes i la tercera es diposita el maquillatge amb espongeta… no els hi surt perfecte però es passable… olé !.

Finalment m’assec, observo… miro, oloro, respiro, sento i toco… al meu voltant hi ha un recinte desballestat que s’aguanta mercès a uns immillorables mecànics que mantenen aquests vehicles en moviment, tanmateix rovellats, gastats i trencats. Una escombra bruta en un costat estratègicament situada als peus, una baieta humida i pudent recolzada en un vidre, una botella d’aigua i un iogurt aixafats intenten assegurar un elevador de cadira de rodes (no he vist mai cap invàlid en un camión, mes val així), un drap, un extintor i una paperera… al voltant del conductor.
Em relaxo, escolto, penso… .
Els meus ulls veuen una dona, i un nen a la falda… ?, torno a fixar-m’hi… és un nen amb “raquitisme” i amb síndrome de down, uns 12 anys amb 15 quilos… potser, per mi es un quadre clínic críptic, però un quadre social ben complex… se’l posa al damunt com un sac, s’aixeca… no hi ha ningú que ajudi aquesta persona ? (…) sí, un jove acompanyat surt a recollir-los… respiro, l’estampa em produïa angoixe.

Fa molta calor, m’he oblidat la pinça per recollir-me els cabells; les finestres, algunes, es mantenen obertes… no entra cap aire fresc, només la pol•lució dels demés… l’acústica també.

No penso, em deixo portar.

Fixo aquest mapa mental en el meu record, davant meu hi han les imatges de dos cristos i un rosari.

Mai sé ben bé on haig de baixar… no ho he millorat, el camión està ple, la porta del davant està més aprop… , decideixo que es l’hora de baixar…
¿ me abre la puerta por favor… ?, em repassa i m’obre la porta.

Mirant on trepitjo surto de l’ambient, l’existencialisme m’ha acompanyat.

Meri

Com que l’Agustí al•lucinava amb els caminones, li dedico la crònica.

Se vende: Masía fortificada
Masia de piedra ( antiguo convento ) en estado originario que necesita una rehabilitación interior pero no estructural, situada a 8´5 Km de La Seu d´Urgell ( 5 Km asfaltados y 3´5 Km camino rural ), en un entorno realmente maravilloso, verde, tranquilo, solitario, con unas vistas panorámicas realmente espectaculares del Pirineo Andorrano y del Cadí, con unas matices de color agradables a cualquier sensibilidad. Ideal para agroturismo, o recreo familiar. Imposible superar tanta paz, sosiego y belleza. Luz de red y manantiales de agua propios. También se puede explotar la riqueza forestal ( hace muchos años que no se ha talado ).
http://catala.habitaclia.com/comprar-masia-a-seu_d_urgell/immoble_732000678169

Sembla lluny aquest espai … oi …….. ?!

Segur que sempre hi haurà algun/a/s/es intrèpides…. igual que un viatge.