Osmologies

Esbos 1. Aroma de l’enyorança

PRODUCCIÓ DE TRES CATÀLEGS D’ESSÈNCIES EN DIFERENTS “AMBIENT INTERVINGUTS”

A. Objectes Artístics: Catàleg III / L’art de crear

Kpalimé – Togo

1 – El so d’una llengua determinada – en aquest cas l’Éwé -, si prové dels òrgans dels sentits és ambient/biologisme: el paladar, les cordes vocals…; aleshores, es pot construir o podem imaginar per sinestèsia una olor?

2 – El so del tam-tam – múltiples instruments de percussió -, si prové dels materials amb els que es fabrica: fustes, pells… és biologisme que transformat en cultura:
a) el so – ritmes i tonalitats aportaran a la sonoritat d’un món… ;
b) a més, existeix cos-moviment/dansa, que amb l’ajuda de tots els sentits, és connexió amb la terra; aleshores, es pot construir o podem imaginar una olor on tothom hi comparteix una identitat?

3 – El so de la preparació de “le fou-fou”- base de la nutrició, el nyam -; si per aixafar el nyam cuit es realitza un moviment corporal precís amb “la mà de morter” sobre el gran morter de fusta, és cultura; i és també cultura per que es transforma amb nutrició el que prové de la natura; aleshores, es pot construir per sinestèsia una olor del treball compartit? A més, també es comparteix un gust.

B. Objectes Artístics: Catàleg II / EXPERIMENTACIÓ – DESCRIPCIÓ POÈTICA

Estiu del 2012: Fes, Marroc.

C. Objectes Artístics: Catàleg I

Esbos 1. Aroma de l’enyorança.

– L’essència és el resultat d’una gota de suor de cada membre de la família.
– Recol·lecció portada a terme el dia de St. Esteve de l’any 2009 a la casa pairal de la padrina, al capvespre, al costat d’una llar de foc.
– Posologia: especialment recomanada per a les estades de treball i estudi de llarga durada en un país llunyà; olorar en quan hom es senti decaigut, enyorat.

Esbos 2. Fragàncies de la por.

– L’essència és el resultat de la liqüació de la suor de l’alcalde d’un poble català; la vila s’ha arruïnat per la in-operativitat de l’alcalde i del Ple de l’ajuntament durant anys i panys.
– Recol·lecció portada a terme el 22 de Maig del 2011 durant un Ple.
– Posologia: recomanat per a tots els gestors polítics. Durant la dutxa, cada matí per crear consciència; necessitat d’aplicar cada dia com a recordatori a la por.
– ATENCIÓ: no posar-se’n pot provocar irresponsabilitat social.

Conviure amb els maltractes

Osti…!, on són el 10.000 francs togolesos que havia separat per pagar el vestit nou togolès?…, no els trobo…, quin despiste…, wenooooo… .

Osti…!, aquí hi han menys bitllets dels que havia guardat, no?…, uiu uiii… … no sé… no sé… no?!; saps què…, separaré la pasta de tornada a Lomé (capital) a veure… no sé… … , quin despiiiiiste que porto, no?!

Osti…! aquí hi han menys bitllets!!! Joooeeer…, “em cabrejo i penso… la pasta de tornada a Lomé..”. Jooooeer no hi és!!!!! Surto de l’habitació mosca total i li dic a la Brigitte (la maltractadora de nens), si hi ha algú més que tingui la clau de la meva habitació; acabem l’Alain, la Brigitte i jo a la meva habitació parlant raonadament del què o qui pot fer aquests robatoris en comptagotes, em diu que no hi ha ningú amb les dues claus de la meva habitació; m’aconsella que quan esmorzi  tanqui la porta amb clau…, “mmmm, però si és al pati mateix”, li faig cas dos dies, al tercer deixo la porta oberta per que necessita ventilació en algun moment, això sí, em situo mentre esmorzo de cara a la porta d’entrada; de tota manera resta un petit angle mort. La Brigitte també em diu que ella em guardarà la pasta… … … … … “penso: aquesta dona té el control de tota la casa i desconfia de tot, a més té l’orgull d’aquelles persones que creuen ser respectables pel sols fet d’aparentar dignitat; si em desapareix més pasta l’enganxaré pels ovaris”. Accepto.

La meva germana m’aconsella que porti el passaport al Centre-ONG-ASTOVOT; li faig cas. Fastidiosament li haig d’anar demanant la pasta a la Brigitte. Em relaxo i passen els dies.

Un matí esmorzo tranquil·lament, ni me’n recordo de l’angle ni de res, com és habitual pregunto als nens si hi ha algú més a la casa, em diuen que l’Alain és a l’habitació – mai es compte la noia que passa tot el matí en un despatx que hi ha al costat de l’entrada principal, encara no sé que hi fa exactament -. Rento roba i em preparo la bossa…, osti! on és el telèfon de Catalunya…, busco per tota l’habitació escombraries incloses…, em cabrejo de veritat!!! I la pasta del moneder…, jooooeeer no hi és!!!! Mentre esmorzava el nen gran, en Gaetan, l’he vist anar cap a l’angle mort on hi ha també l’habitació de l’Alain. Vaig directament al gra i li dic a en Gaetan que em torni el telèfon… em diu que ell no sap res; vaig directament a la noia del despatx demandant informació, no ens entenem i en Gaetan em tradueix. Pregunto on és l’Alain, em diuen que ha sortit, el truco ningú em respon. En Gaetan plora. ESTIC DESOLADA ALHORA QUE CABREJADA. Marxo a ASTOVOT, el caminar em relaxa. Arribo i 15 minuts més tard exploto i li explico tot des del principi al coordinador, a en Fèlix. La Brigitte estar de viatge per un enterrament a Benin, jo sé que estar de retorn, la truca i aquesta li diu que en parlaran més tard, que ara no pot o alguna cosa semblant. Mobidon total al centre – entre els treballadors -. Li dic a en Fèlix que jo no dormo en aquella casa un sols dia més, hi estar dacord. Torno a “la casa de los horrores” a fer la maleta.

Arribo i estar la Brigitte, truco a en Fèlix… la Brigitte vol parlar amb ell abans que jo… i una merda!!; en Fèlix arriba en 5 minuts i marxen sols a parlar, la Brigitte m’ordena que entri a la casa… i una merda!!, però em Fèlix em diu que sí amb la mirada. Entro a l’habitació…, ostia santa!!! i el telèfon català al mig de l’habitació, a terra…, jooooeeer… … joooeeerrr…, l’agafo i surto
de la casa, on collons s’han fotut aquells dos…, intueixo que estan a la casa d’una amiga, hi vaig i… voilà, ara sóc jo la que ordeno que surti en Fèlix a una gent que corra pel pati, en Fèlix surt i li explico on he trobat el mòbil i que és l’obvietat i la prova de que algú de la casa – amb clau de la meva habitació -, és qui m’ha estat robant, que s’ha acollonit amb tot plegat i l’ha tornat…, així com si res… “penso: ESPECTACULAR la iniciativa estúpida del lladre!!!”. Marxo a l’habitació a fer la
maleta amb mitja hora, i dos minuts més tard apareix la Brigitte amb en Fèlix, un cosí i l’amigaveïna, volen fer una reunió amb mi, sentir versions i palar d’una manera civilitzava, perfecte!, és la manera !, mentre, arriba un altre membre d’ASTOVOT i entre les meves calcetes assecant-se com a decorat de fons, fem la que és la reunió més important de la meva vida i fins el dia d’avui en francès. No s’aclareix qui és la persona que em roba i per descomptat que queda clar que dic la
veritat…, per si quedava algun dubte. La Brigitte es disculpa davant de tothom i finalment em quedo una nit més.

Marxa tothom, m’estiro al llit ja sense mosquitera observant les meves calcetes.
Jo ho tinc clar qui m’ha traït, em cou al cor i a la ment!
El dia següent en Fèlix també ho té clar.
És l’Alain.
Amb la mirada el detesto durant 24 hores.
Mentre, la Brigitte no és capaç d’assimilar que els maltractaments infantils poden desencadenar,
aquestes i moltes altres actituds violentes en els adults.
En Fèlix em diu que mai més contractaran la casa i que a més, aquesta és una evidència…, resulta que una vegada havia passat un afer semblant.
Marxo de la casa tranquil·la, ni trista ni ja cabrejada. Ja s’ho faran. Només em sap greu pels dos nens de la casa.

16.- Assaborir a Kpalimé

Un pati d’entrada llueix la casa. La planta i l’estil de les activitats que s’hi fan recorden a les d’una convivència a l’aire lliure, és a dir estances a part (alguna amb bany) i un pati per cuinar i conviure.
Es cuina en aquest pati, a ran de terra i a foc de carbó; es menja a ran de terra en moments diferents i cada un de nosaltres pel seu compte, en un racó o dins d’una de les estances, jo ho faig en una tauleta del pati.

Assaborir a Kpalimé

Quan es cuina es prepara la cuina, literalment; taula de fusta a prop de terra i tamborets, estris de llautó, el foc de carbó, eines de fusta i cassoles de ferro; al matí allà on llueix el sol, al migdia i nit a prop del carbó i a on es deixen els estris, això és a l’habitació dels nens. Els caps de setmana sota del mango. Els menjars estrella són: la pâte, això és: blat de moro fet farina amb aigua, remenes i elabores una pasta insípida, una salsa picant a on es posa el peix que hi veieu en una de les fotos (es fregeix al màxim per conservar-se, es ven a piles per tot arreu), o gallina (que encara no he pogut saber com caram es quarteja), o carn de cabrit; i tanmateix la pâte es pot substituir per “le fou-fou”, això és: la pasta que s’elabora amb el tubèrcul del nyam, en un “mortier” – morter – gegant de fusta i amb un “pilon” – pal – gegant per picar el nyam (ho explico també a la crònica del “Recorregut”), les verdures es preparen gelatinosament… .

***

He decidit no fer crònica, us envio fotos. El tema el tinc suficientment treballat i suficientment apartat. Bàsicament es menja ràpid, a prop de terra i sempre amb les mans sucant d’aquí i d’allà; jo sóc l’única que fa servir collera o forquilla, ganivets no n’hi han per menjar.

S’assaboreix amb el cos a ran de terra.

Podeu veure les fotos a:

http://flic.kr/s/aHsjJBQMFF

15.- El recorregut

M’agrada agafar ritme quan aquest encara no s’ha transformat en una costum buida.
M’encanta aquest recorregut perquè és un encanteri a cada moment.

8 Del matí, fa calor sense asfixiar; giro a l’esquerra, a la dreta i seguidament passo per un “lloc” on hi he descobert que hi fan “le fou-fou1” i a on també la gent el menja; no té res a veure amb un bar ni amb un restaurant…, nens corrents per tocar-me la pell. Però abans de tot en Daniel m’ha dit adéu des de la cantonada on treballa venent gel en bosses de plàstics.

Giro a l’esquerra i enfilem tots un kilòmetre d’espectacle mutu.

Motos passant just al meu costat, a dreta els de la botigueta, una mica més enllà un taller mecànic venen gasolina amb botelles, més enllà els de les apostes, més enllà els nens sempre hi són apunt per saludant-me amb éwé, allà al final els de les teles i tots dient o cridant “yovo” “yovo”.

Quan tenia la ferida al genoll2 els vianants mirant-me-la detingudament. A la meva dreta es selecciona el cacau amb estores, es triga un matí… “yovo” “yovo”; els nois d’un altre taller mecànic no es cansen mai de saludar-me, passo l’església evangèlica i el taller on s’aprèn a cosir i a on les dones només donasses uniformades comparteixen vida, dones i només donasses fent el menjar per vendre’l, gent esmorzant, els homes de la ferreria “yovo” “yovo”… crec que s’han cansat ja. Un home em dóna la mà i em diu: “bounjour yovo” és un predicador. Finalment el taller on s’hi fan els vestits, ens em fet amigues, ella m’espera quan passo i jo si no hi és la busco.

Saludo a tothom que em saluda.

Giro la mirada i els veig a tots des de les alçades. He arribat al trencall a mà dreta, n’hi han dos, el primer l’estic agafant ara, el segon és ruta obligatòria; és més tranquil, sense quasi motos, nens que s’hi estan en patis cridant-me, dones feinejant i venent, camí de carro impracticable, un mango, cabrits, gallines i gossos, algun hort i fa molta calor vint minuts més tard. A l’ambient es comença a ensumar el carbó cremant-se. Trencalls que van aquí i allà. Estic al final, arribo i entro en un altre espectacle.

Jo sempre saludo.

 

1 És la pasta que es fa amb el tubèrcul del nyam; s’elabora en un “mortier” (morter) gegant de fusta i amb un “pilon”
(pal) gegant per picar el nyam. Normalment són les dones en grup que el treballen.
2 Vaig relliscar per un camí, hi tinc una ferida – quasi ja curada -, és de les que fan mal quan caus amb la bicicleta