VIII Crònica

Souvenir de Guadalajara

M’arribo a la vorera, em dirigeixo a un lloc, un lloc que per costum paren els camiones, ho sé per repetició. Espero, no gaire, hi ha molts caminones de cada numero.
Espero… davant meu paren els cotxes per que hi ha un semàfor, la gent del meu voltant comença a corre cent metres enllà… miro el que pot estar passant, crec distingir allà… lluny, el numero que vull agafar, jo també corro, faig cua, sempre haig de pujar abans que tots els homes, he intentat que no sigui així … he cedit a la costum; pujo, entrego el transvale (uns paperets roses per als estudiants, valen per un tiquet de camiones, 3 pesos… 0,15 cèntims d’€).

“L’autobusero” cobra i recull tiquets, no et mira, condueix en el caos circulatori, esquiva camions, cotxes i persones; menja, fuma, para per comprar beguda, baixa i puja, para per que li netegin el vidres, fa jornades increïblement llargues, parla per telèfon o escolta música a través d’un auricular, seu en una cadira de platja de cintes blaves de plàstic, fa veure que es corda el cinturó, alguna vegada xerra amb algun conegut; el camión s’encalla de cop, baixa mentre treu un oli d’esprai… esperem pacientment… puja… i… sí, s’engega, tornem ha empedre la marxa … ; deixa pujar – prèviament permís – a cantants, venedors, rapsodes, pallassos, poetes de les vicissitud urbanes, músics i homes sense esperança que necessiten almoina per que un fill està… i no té diners per… , tots amb honradesa demanen per menjar… (ara que hi penso, sempre són homes).
El camión s’atura, en un semàfor o per que hi ha retenció, obre les portes, la gent puja i baixa sense consens.
Em toquen a l’espatlle, em donen unes monedes, faig cara d’estranyada… es para pagar el camión… paselo … !!, les agafo i les passo, al cap del moment em passen un tiquet i el passo.
Amablement les persones cedeix els seients a qui més ho necessita.
Jo mentre, m’agafo amb força a una barra, altrament cauria rodolant pel piso… els sotracs, frenades i accelerades et desmunten, tot es mou d’una manera destarotada… vidres i seients no semblant estar collats; miro enfora… una nebulosa no em deixa veure nítidament la panoràmica… per ratllades, brutícia o vellesa dels vidres. A vegades a fora és tot fosc, a dintre també.

Tres dones es maquillen… l’una l’eyeliner, l’altre la màscara de pestanyes i la tercera es diposita el maquillatge amb espongeta… no els hi surt perfecte però es passable… olé !.

Finalment m’assec, observo… miro, oloro, respiro, sento i toco… al meu voltant hi ha un recinte desballestat que s’aguanta mercès a uns immillorables mecànics que mantenen aquests vehicles en moviment, tanmateix rovellats, gastats i trencats. Una escombra bruta en un costat estratègicament situada als peus, una baieta humida i pudent recolzada en un vidre, una botella d’aigua i un iogurt aixafats intenten assegurar un elevador de cadira de rodes (no he vist mai cap invàlid en un camión, mes val així), un drap, un extintor i una paperera… al voltant del conductor.
Em relaxo, escolto, penso… .
Els meus ulls veuen una dona, i un nen a la falda… ?, torno a fixar-m’hi… és un nen amb “raquitisme” i amb síndrome de down, uns 12 anys amb 15 quilos… potser, per mi es un quadre clínic críptic, però un quadre social ben complex… se’l posa al damunt com un sac, s’aixeca… no hi ha ningú que ajudi aquesta persona ? (…) sí, un jove acompanyat surt a recollir-los… respiro, l’estampa em produïa angoixe.

Fa molta calor, m’he oblidat la pinça per recollir-me els cabells; les finestres, algunes, es mantenen obertes… no entra cap aire fresc, només la pol•lució dels demés… l’acústica també.

No penso, em deixo portar.

Fixo aquest mapa mental en el meu record, davant meu hi han les imatges de dos cristos i un rosari.

Mai sé ben bé on haig de baixar… no ho he millorat, el camión està ple, la porta del davant està més aprop… , decideixo que es l’hora de baixar…
¿ me abre la puerta por favor… ?, em repassa i m’obre la porta.

Mirant on trepitjo surto de l’ambient, l’existencialisme m’ha acompanyat.

Meri

Com que l’Agustí al•lucinava amb els caminones, li dedico la crònica.

Se vende: Masía fortificada
Masia de piedra ( antiguo convento ) en estado originario que necesita una rehabilitación interior pero no estructural, situada a 8´5 Km de La Seu d´Urgell ( 5 Km asfaltados y 3´5 Km camino rural ), en un entorno realmente maravilloso, verde, tranquilo, solitario, con unas vistas panorámicas realmente espectaculares del Pirineo Andorrano y del Cadí, con unas matices de color agradables a cualquier sensibilidad. Ideal para agroturismo, o recreo familiar. Imposible superar tanta paz, sosiego y belleza. Luz de red y manantiales de agua propios. También se puede explotar la riqueza forestal ( hace muchos años que no se ha talado ).
http://catala.habitaclia.com/comprar-masia-a-seu_d_urgell/immoble_732000678169

Sembla lluny aquest espai … oi …….. ?!

Segur que sempre hi haurà algun/a/s/es intrèpides…. igual que un viatge.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s