V Crònica [IV (bis)]

La crònica de la setmana passada no la vaig donar per acabada per que faltava el més essencial de la descripció de l’espai de Guadalajara, l’olor; un sentit clau de la cosmovisió.

Existeix un fons cultural, mundialment reconegut on s’accepti que l’olor correcte, normal o “bona” per a una gran majoria sigui fer olor a… res, és a dir i conseqüentment fer olor a saludable ?. O més aviat…, és a la inversa ?.

Existeixen diferències en el substrat cultural, en les representacions culturals que tenim tots en la ment, a més la variabilitat cultural té certs límits en el que és possiblement pensable, sent aquest l’instrument per penar i no el determinat.
Entre l’innat natural i l’adquisició cultural existeixen dispositius humans per poder ordenar i entendre, són sistemes de coneixement i significació que ens permeten comprendre; l’olor és un aparell humà que ens ho permet fer per que és un “símbol prototípic”. (Merci Esther)
La memòria ens ajuda a evocar i buscar en el passat, trobant contigüitat entre les olors i les imatges, però aquest tampoc és un recurs per a posar-hi paraules… com diu la companya de la UB i gràcies a Sperber “l’única classificació possible és la de les seves causes i efectes”, o també com diu Howes “un sentit mut sense paraules”.

Quins són els meus límits en l’enfoc interpretatiu en les línies que segueixen ?:

Cada dia passo pel davant d’un centre d’oci al costat mateix de la Universitat, surt una “peste” d’un dels locals que em deixa caos !!!; intento tancar tots els meus sentits: la gola, el nas, les orelles, els ulls, els porus de la pell… el tacte !? … per que no hi entri res del que sento, per mi és un verí, alguna cosa estranya que el meu cos no accepta. I per que hi passo ? us deveu preguntar, no el podria evitar ?, doncs no, per que a 10 metres hi ha un cafetonet moníiiissim on hi fan “espressos” i tallats boníiiiissims, amb uns aromes que em recorden a casa, als meus espais i reconets íntims i encantats; a més, hi posen bona música.
Dos mons, el primer d’incomprensió, el segon d’harmonia.
Dos mons, el primer extraient fins l’últim alè, el segon ensumant ben endins.
Com que he decidit fer una mica de treball de camp de les olors… m’endinso dins del local esgarrifosament pudent; haig de comprendre aquesta olor, i per fer això m’hi haig d’enfrontar, preguntar i veure, és a dir observar l’espai per on es respira aquesta fetor tant sorprenent per mi però que pels qui hi deambulen és ben al contrari, diria jo que hi passen amb rialles i amb una certa regularitat; segons al que han arribat a veure els meus ulls mig clucs. I això és un indicatiu de que alguna cosa jo no entenc.

Pregunto – “¿perdone, podria passar un momento a preguntar a los chicos?”
Resposta – “ohhh sí claro, passe… ”
Pregunto – “¿perdone, esta olor que se siente de que és?” (amb un castellanufo… )
Resposta – “de palomitas hechas con mantequilla y sal…” (…) “… aquí espere un momento.., esto es… “. M’ensenya una cullareta de plàstic amb el producte, una pols groc canari. “… bueno señorita, esto ya lleva la sal y la mantequilla y con un poco de aceite y el fuego ja se hacen las palomitas… “.
Jo – “muchas gracias, muy amable”
Resposta – “a sus oooordenes”

És un cinema. Unes simples crispetes em provoquen nàusees i un rebuig espantós !!!????.

Ha estat un amic qui em va haver de dir que allò que estava al costat de cafetó era un cinema, jo ni m’hi havia pogut fixar !!! . El mateix dia vaig ser capaç de realitzar l’observació amb coratge, abans hauria estat impossible, o si més no hauria trigat més temps.
Mai havia sentit aquesta olor, no la tenia identificada amb res, la meva memòria no podia evocar cap imatge, cap paraula per designar el que era, tot el meu cos, la meva natura s’havia posat en tensió, per que la cultura no l’havia classificat.
Ara ja hi passo pel davant amb una altra actitud…, fins hi tot us puc dir que començo a no sentir-la; l’aparell humà per ordenar entre natura i cultura, l’olor, ha interpretat i ha evocat en la memòria recent, m’ha ajudat a ordenar en el meu cap aquesta flaire i està desapareixent per quotidianitat. Aquesta fetor que ja no ho és, sempre perdurarà en el meu record en forma de lloc o espai visual. Potser fins hi tot un dia m’agradarà.
Imagineu tota una ciutat de mala olor … … … … … al final no la fa.
Una metonímia perfecte s’ha posat en funcionament entre la meva ment biològica i la cultural que m’ha criat.

M’encanta l’olor a llar de foc, però hi ha gent que no la vol ensumar al mig de la ciutat… .
M’encanta l’olor a aiguarràs !!!!
La merda de la muntanya no fa pudor… , …. .
L’amor fa olor … no aroma.

Fins aviat
Meri

Aquest el penjo al bloc amb referències bibliogràfiques.
Mai hagués dit que algun dia escriure em relaxaria.
Per cert, que ningú provi d’enviar-me res sinó és que ho fa a través d’una companyia privada; porto un mes esperant una sola postal.
ahhh ! Avui ha arribat !.. un mes, s’ha de saber.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s